600 933 600
93 872 35 67 CAST / ENG


Blog

DIVORCIS AMB UN ELEMENT ESTRANGER. Normativa de la UE per determinar la competència d'un Estat membre: Requisit de residència habitual i principi de no discriminació.

Publicat el 1 de març de 2022

DIVORCIS AMB UN ELEMENT ESTRANGER. Normativa de la UE per determinar la competència d'un Estat membre: Requisit de residència habitual i principi de no discriminació.

D'acord amb l'article 3.1.a) del Reglament 2201/2003 de la Unió Europea, els tribunals d'un Estat seran competents per conèixer d'una demanda de divorci en els següents casos:

  • En cas que el demandant no sigui nacional d'aquell Estat, si hi ha residit de manera habitual, com a mínim, els 12 mesos immediatament anteriors a la presentació de la demanda.
  • En cas que el demandant sigui nacional d'aquell estat, si hi ha residit de manera habitual, com a mínim, els 6 mesos immediatament anteriors a la presentació de la demanda.

Recentment, en la sentència de 10 de febrer de 2022 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha establert que aquesta diferenciació no suposa una discriminació per raó de nacionalitat, prohibida al Tractat Fundacional de la UE.

La referida sentència enjudicia el cas d'un ciutadà italià que va contraure matrimoni amb una alemanya a Irlanda, on ambdós residien; qui després de la crisi matrimonial es traslladà a viure a Àustria i allà va sol·licitar el divorci, quan només feia 6 mesos que hi residia.

Els tribunals austríacs varen desestimar la demanda per no considerar-se competents per conèixer d'aquest divorci. El demandant va recórrer davant dels tribunals superiors del país i aquests van interposar una qüestió prejudicial davant del TJUE, plantejant si la distinció que fa la normativa europea en funció de si el demandant és o no nacional d'un país vulnera el principi de no discriminació.

Una qüestió prejudicial és un mecanisme que permet a un òrgan judicial d'un Estat de la Unió Europea plantejar dubtes al TJUE sobre la interpretació o la legalitat d'una norma europea.

El TJUE ha resolt que aquesta distinció el que pretén és garantir que existeix un vincle real amb l'estat membre en el qual s'interposa la demanda i aprecia una clara diferència entre un demandant nacional d'aquell Estat membre que, arran d'una crisi matrimonial abandona l'Estat on residia habitualment amb la seva parella per retornar al seu país d'origen, d'aquella situació en la qual un demandant no té la nacionalitat d'aquell estat membre i que arran de la crisi s'hi trasllada.

Entén el tribunal que, freqüentment, aquest cònjuge mai haurà mantingut amb aquell Estat membre, abans del matrimoni, vincles anàlegs als d'un nacional d'aquell Estat.

Així doncs, la intensitat del vincle entre el demandant i l'Estat membre es determina amb l'ajuda d'un altre factor: l'exigència d'haver residit en aquell estat durant un període relativament llarg.

Aquesta diferència en el període mínim de residència efectiva en funció de si el demandant és nacional o no de l'Estat on s'interposa la demanda de divorci es basa en un element objectiu, conegut per l'altre cònjuge, la seva nacionalitat.