600 933 600
93 872 35 67 CAST / ENG


Blog

El delicte de “sexting”. Delictes contra la intimitat

Publicat el 30 de agost del 2018

L’aparició de riscos per als drets de les persones derivats de la implementació i ús de les tecnologies i internet ha influït en la política del dret penal, que ha resultat expansiva per donar resposta a les noves necessitats.

Abans de la reforma del Codi Penal de l’any 2015, diverses conductes que atempten greument contra la intimitat de les persones no estaven tipificades i per tant, no eren sancionables penalment.

L’antic article 197 del Codi Penal no donava resposta a les noves conductes que vulneren, amb transcendència penal, la intimitat de les persones.

La implementació de les xarxes socials i l’ús dels dispositius mòbils ha permès que moltes imatges obtingudes amb permís, després siguin enviades sense tenir autorització per fer-ho. El què es coneix com a “sexting”.

El terme “sexting” és un terme anglès que s’utilitza per referir-se a l’acte d’enviar missatges explícits de contingut eròtic o sexual des d’un dispositiu mòbil.

Quan aquesta difusió es fa sense consentiment, és delicte. Hi ho és encara que la fotografia s’hagi obtingut amb el permís de l’afectat.

El nou article 197.7 del Codi Penal penalitza les conductes de difusió d’imatges obtingudes legalment però difoses sense el preceptiu consentiment, donant compliment a la Directiva europea 2013/40/UE art.2 a).

S’ha omplert una llacuna de punibilitat pel què respecta a les conductes que atempten contra el dret a la imatge de persones adultes.

La falta de consentiment en aquest tipus de conductes, té una greu afectació per a la intimitat de les persones, que mereix una resposta penal.

Fins abans de la reforma, el Codi Penal només sancionava la divulgació de les imatges o gravacions obtingudes sense consentiment.

L’article contempla en el seu primer apartat, un tipus bàsic del delicte contra el dret a la pròpia imatge.

Es castiga amb una pena de presó de 3 mesos a 1 any o multa de 6 a 12 mesos a qui, sense autorització de la persona afectada, difongui, reveli o cedeixi a tercers, imatges o gravacions audiovisuals d’aquella que hagués obtingut amb la seva anuència en un domicili o en qualsevol altre lloc fora de l’abast de la mirada de tercers, quan la difusió deteriori greument la intimitat personal d’aquella persona.

La difusió, revelació o cessió d’aquestes imatges o gravacions audiovisuals a tercers pot realitzar-se de múltiples formes i causen un gran perjudici quan la difusió es produeix a les xarxes socials per internet.

A l’apartat segon del precepte s’estableixen tres subtipus agreujats, disposant-se que la pena s’imposi en la seva meitat superior, quan el delicte el comet el cònjuge o per persona unida amb anàloga relació d’afectivitat, quan la víctima es menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció, o quan els fets es cometen amb una finalitat lucrativa.

En totes les modalitats el bé jurídic protegit és el dret a la pròpia imatge en relació a la protecció de la intimitat.

 

Si bé s’ha regulat i penalitzat aquestes conductes, és criticable la indeterminació quan es configura com a element del tipus: “el deteriorament de la intimitat personal”.

Aquesta indeterminació dóna peu a múltiples interpretacions per valorar si hi ha o no aquest deteriorament.

El Tribunal Suprem haurà d’establir criteris materials per determinar quan es produeix aquest resultat de perill consistent en un perjudici greu de la intimitat personal del subjecte passiu del delicte.

 

Anna Pla

Advocada